viernes, 3 de junio de 2011

Pallejà

La dona amb els ulls tancats, asseguda al cafè de la plaça Major, li venien diferents sons, olors, sorolls i veus. Anava desgranant aquestes sensacions, como si d’un quadre es tractés.

Una olor a cafè la va tornar a la realitat, en obrir els ulls és va fixar-se en el Castell i va pensar en quantes històries hi devien haver passat.

Al davant hi havia La Molinada, un edifici on en el passat s' havien fet diverses activitats, estava envoltat d'un parc amb arbres de diferents espècies i colors. Ella admirava aquet lloc i moltes tardes s'asseia a un banc a llegir.

L'Ajuntament era un altre edifici que quan passava se’l mirava, com si fos la primera vegada que el veiés, tot pensant de qui era aquesta torre que tanta sensació li causava.

Quan arribaven nouvinguts al poble, els recomanava que visitessin tots aquets llocs. Com també el museu situat a Cal Albareda on es pot veure tota mena d'objectes procedents de donacions i gaudir de les diferents sales exposades, d'un passat melangiós i llunyà i alhora proper per las vivències viscudes.

Quan tenia temps li agradava passejar pel bosc i sentir aquells olors que impregnaven tot l’entorn, el olor a pi i alzina, el romaní, la farigola, la ginesta i tantes altres que entre somnis la portaven a un paradís.

Per alguns llocs d’aquet encara si poden trobar restes romanes, al igual que cabanes de pedra que servien per aixoplugar-se els pastors i llenyataires.

Quan arribava l’època dels rovellons i espàrrecs es delia i temps li faltava per anar al bosc.

A la font de les Rovires gaudia del soroll de l'aigua, del cants de diferents espècies d'ocells i en un petit raconet veia com una petita aranya feia la seva tranyina, tot plegat era de una pau gratificant.

Per la muntanya també hi havia diverses masies amb detalls modernistes, que ella embadalida les fotografiava, doncs eren records d’aquells antics rics que al poble venien a estiuejar.

Si baixava als horts prop del riu s'aturava a veure els cultius, aquelles diferents olors li obrien els sentits.

Hi ha molts més llocs bonics a Pallejà i ella desitjava com cada dia asseure’s a aquella plaça i gaudir amb els amics de un bon cafè i llargues converses d'aquell Pallejà que la va rebre i enamorar ja fa 35 anys.


Glòria Vendrell

28 Maig 1953 - 28 Maig 2003



50è Aniversari de Montserrat i Daniel


El amor de veritat, és el més gran que es pot celebrar, el dia del 50è aniverari de casament, per això desitjem celebrau amb vosaltres. Us estimem Glòria, Josep Mª, i Inmaculada.



(Dedicat als nostres pares)

miércoles, 6 de abril de 2011

Historia de un caballo



Érase un caballo blanco llamado Consejero. En un prado verde pastaba.

Delgado de ojos tristes y andar lento.

Cuando se abría la puerta del cercado, el caballo a paso suave iba a recibir a su dueña.

Comía la yerba que crecía, manzanas, zanahorias y otras delicias que le gustaban al animal. Relinchaba moviendo las orejas y la cola si estaba contento.

A cierta distancia en el gallinero sus únicas amigas, las gallinas lo miraban con curiosidad y el gallo emitía su característico sonido. Eran los únicos animales que acompañaban a Consejero en sus días.

¡Te encuentro a faltar pensaba su dueña!, te acariciaba el pelo y tu suave piel caliente.

La mirabas con ojos agradecidos. Te cepillaba suavemente y frotabas tu cabeza con la suya en señal de agradecimiento.

Un día el veterinario aconsejó que lo cambiaran de lugar porque allí echaba en falta a otros de su especie. Como estaba muy delicado su dueña dejó que te llevaran a otro pueblo donde había más caballos. Allí sigues amigo, te sigo recordando y nunca me olvidaré de ti Consejero. Tu dueña.

Glòria Vendrell Moix

martes, 30 de noviembre de 2010

Histories del Carrer del Sol


Les nits d'estiu a la fresca s'hi està molt bé. Mil històries expliquem, records d'anys enrere també. De gent que ja no viu o al poble no hi es. D'alguna xafarderia de bona fe parlem.

A la Conxita li agrada debatre amb l'Anton i la seva conversa sempre acaba amb un val-val.

La Griseria recorda molt al seu marit i a la filla que ja no hi son, és admirable la voluntat que te per seguir endavant.

La Carme també ve quan cansada no es trobe, sortint endavant d'una mal.laltia que el nom no cal dir. ¡ Endavant tu pots que aquí estem per recolzar-te !

La Carmeta, alguna també en diu, recordant a gent del poble, tot rient. Algun dia no surt perquè cansada ve del camp.

La Montserrat, apareix de tant en tant, perquè de Pallejà marxa per anar a veure als fills. Quan arriba s’acosta i una estona ens acompanya.

I l'Anton ens queda, un jove de seixanta anys, alt de bona presencia educat, timit, gran poeta i millor persona. També en diu la seva, mentre vigila al passadís de casa per si la mare s'aixeca per anar a cert lloc.

La gossa Laica propietat de l'Anton, treu el cap al carrer bordant si passa algun altre animal.

Una salutació per la Pepeta, la mare de l'Anton, només noranta anys te. La televisió es la seva companyia i encara que no surti es com si hi fos.

De mi no diré res perquè ningú soc, només una anima solitària que li agrada xerrar.

Quan el setembre arriba, tanquem la paradeta i fins l'estiu que ve.

Glòria Vendrell Moix

sábado, 20 de noviembre de 2010

Adrianna

La meva neta es un estel brillant,
riallera i afectuosa.

Juganera i moguda,
Riu de dia i somia de nit.

T'abraça, els cabells t'estira,
les ulleres et treu.

Al final del dia, a l'angelet,
se li acaben les forces.

Es mou i volta pel bressol.
Ens esgota fins a última hora.

Es relaxa i amb els braços oberts s'adorm.
Quina felicitat Adrianna quan et veiem somiar.


Glòria Vendrell Moix

Fibromiàlgia

Al meu cos t'has fet crònica.
En el meu cos encara jove, t'he las fet teu.
Ja no puc gaudir de fer les coses que feia.

A braços, cames, esquena i cervicals es on vius.
Dia a dia et mous pel cos.
No hem deixes tranquil·la.

T'odio i t'estimo a la vegada, perquè hem fas sentir que estic viva.


Glòria Vendrell Moix